LA DAMA BLANCA D AUVINYA 2017

Fotos dels companys de l Espai (visita a auvinya) Octubre 2017

RELAT ESCRIT PER LA MEVA COMPANYA!!!!!!

El dia 19 d’octubre, dia de l’excursió de l’AVIM, va despertar plujós i s’anunciava avorrit i trist!

La boira s’esfilegassava pels vessants de la muntanya dipositant-se al fons de les valls conferint a l’indret un entorn propici al misteri.

En arribar a Auvinyà ens esperava el senyor Fiter, que amablement ens guià per visitar el seu poble.

Discreta, a l’entrada, en una rotonda, vam veure una estàtua, la de la Dama d’Auvinyà , protagonista de una de les més belles llegendes d’Andorra.

Si em permeteu, us en faré cinc cèntims:

Conta la llegenda que en una època molt llunyana, en una torre camí de la Rabassa habitava una dama que sempre vestia de blanc, per això se la coneixia per la Dama Blanca d’Auvinyà.

Era la filla del darrer senyor de la contrada que havia fet construir la torre per defensar-se de les freqüents incursions de la gent armada de l’Urgell.

Un bisbe molt ambiciós i cobdiciós acompanyat per homes armats havia entrat diverses vegades per coaccionar i reprimir la població de les Valls.

La Dama el va dir que si no respectava els drets i llibertats dels habitants, els castigaria!

Però ell feia el sord i actuava sacsejant, malmetent, trepitjant i amenaçant llibertats i privilegis sense fer cap cas.

Una nit, el prelat malvat, amb tot el seu seguiment es quedà astorat .Al costat de una cascada, se’ls aparegué una dama de cabells rossos, vestida de blanc, il·luminada per la llum de la lluna.

Ella va indicar al prelat que l’havia de seguir i els dos s’endinsaren en el bosc.

Quan el bisbe tornà, tot trasbalsat, va dir que no tornaria mai més a Andorra. Que penseu que es varen dir?

Des d’aquell moment, els seus mandataris veieren la dama al costat del camí recordant-los la seva vigilància.

Uns quants anys després, la Dama deixà d’aparèixer i  el bisbe que s’havia refet de l’esgarrifança, decidí tornar sol a Andorra.

Els anys passaren i no es va veure mai més la Dama ni el prelat. La torre semblava embruixada, apareixia tant sinistre, lúgubre i abandonada que ningú gosava acostar-s’hi.

Mentrestant, un llop negre ferotge matava ovelles i els pastors que les guardaven.

El Síndic cridà els més valents caçadors de l’indret per abatre l’animal

Les nits, uns malsons terribles assaltaren la ment del Síndic que no trobava cap repòs.

En les seves al·lucinacions, lluitava contra un llop gegant; li clavava el punyal i la temuda bèstia no moria; es girava, i amb les urpes i ullals el feria.

Es posà malalt i malgrat la presència de remeieres i físics, el Síndic veié arribada la seva darrera hora.

Quan la Dama aparegué de nou al costat del moribund

Els presents la suplicaren de salvar-lo, però ella, tristament, les llàgrimes als ulls els digué que no podia salvar-lo del malèvol poder del bisbe car el llop que va matar era el seu opressor.

Els va dir que serien lliurats del jou dels que voldrien abusar del seu poder per atemptar contra les llibertats i privilegis de les Valls que els havien concedit els reis franc.

La Dama desaparegué i el Síndic lliurà la seva ànima.

D’aquell dia ençà, cap senyor més de fora no s’atreví a amenaçar la població de la Valls.